El darrer llibre que he llegit.

Encara no he llegit el llibre recomanat pel Lluís esperaré a llegir-lo a la nostra Bora Bora més propera, suposo que els Mayans estaran d’acord amb mi en que Menorca és el que més s‘assembla.
El títol d’aquest llibre és Sabates Italianes i el seu autor: Henning Mankell, editat, en català, per Tusquets Editors.
Us he de dir que no es una novel·la negra com altres obres d’aquest autor.
Quasi tota la acció, millor dit, la no acció i l’argument es desenvolupen en una illa, en un illot de la costa noruega on torna el personatge, un metge, que vol aillar-se del mon. Torna on va viure la seva infantesa però ara únicament viuen els records dolços de la seva infantesa que s’enllacen amb els records turmentats del seu passat més recent, Uns records, marcats per uns errors que creu poder sepultar a la illa però que per diversos esdeveniments que van passant no pot oblidar.
De fet el que vol és tallar amb el passat per viure únicament el present però no pot perquè el seu present està molt marcat pel seu passat.
Intenta crear un mon imaginari en una illa buida i morta però aquest mon que vol que sigui irreal es tan real com la seva existència. Una existència que cada dia recorda més buida, morta, turmentada i culpable.
La descripció d’aquest entorn fa imaginar-te aquest illot aïllat en el mar, és el darrer tros de terra de l’arxipèlag, on l’ únic contacte humà amb la vida li faciliten el carter i el vigilant de la costa que passen de tant en tant.
Un clima fred, plujós i amb tempestes constants, on les ones topen contra les roques produint un soroll esgarrifós i s’emporta tot el que troba pel davant. Una illa que a mida que vas llegint el llibre es confon amb el propi estat d’ànim del personatge sol, trist, aïllat, sense futur.
Pocs personatges li acompanyen, però mol diferents i amb característiques molt definides : el carter i el guarda costes que marquen encara més la seva soledat.
I les tres dones molt especials: vitals, estranyes, enigmàtiques, soles, també turmentades però que viuen el seu viatge passat cadascuna d’una manera diferent.
Únicament acceptant el personatge del llibre el seu passat amb aquestes dones i el mal que els havia fet podrà deixar de recordar el que vol oblidar i recuperar la capacitat de viure en companyia o sol sense amagar-se de ningú.
No és un llibre alegra, però tampoc és un llibre trist, potser com a mediterranis podem entendre però no sentir el que es pot arribar a sentir quan vius amb un illot perdut a la costa del mar del Nord.
És un llibre que enganxa, que a mida que el vas llegint vols saber no com acaba, sinó com es va desfent aquell aïllament que el protagonista vol recuperar però que les seves dones no li deixen per què el necessiten com la peça del trencaclosques que els hi fa falta per poder compondre la seva vida.
Ja ho sabeu, si teniu temps i ganes val la pena.
Fina

Que passa?

Això es un bloc fantasma o hem perdut el llapis?